Abandono el vaixell…

Em sap molt de greu la veritat. Son més de tres anys amb el blog hostatjat a bloc.cat però ha arribat el moment de migrar. Els recents i continus problemes i sobretot la manca d'actualització en les funcionalitats, han fet que em decidís a canviar el KiM de lloc.

Només puc tenir paraules d'agraïment per l'equip de, primer la mevaweb.info, i després bloc.cat. Sempre ha estat un servei gratuït i fins fa un temps, el servei era molt correcte. Gràcies per donar-me la possibilitat de desar el meu blog aquí, de veritat.

I fets els agraïments, passo a ensenyar el nou KiM !!! El trobareu a

 

http://catalanet.wordpress.com/

 

Actualitzeu links i RSS i espero que aquest petit canvi no sigui cap molèstia…

Espero que em continueu visitant i venint com heu fet fins ara.

Gràcies.

[@more@]



Comentaris tancats a Abandono el vaixell…

Unde…

Tenia pensat un altre post, però la candent actualitat obliga a reprogramar el blog (has vist Krls, ja soc un periodista !).

En resum, una pujada de tensió m'ha petat del disc dur. Les fotos, els emapetres, els documents vells, les pelis… Tot, perdut en l'hiperespai… Diuen que hi ha un cementiri per aquestes coses…

I no, com que és la primera vegada, i jo soc molt cuidadós, no em pensava que em passaria a mi, i no tinc còpies de seguretat. Tinc les fotos del 2005 i 2006 desades, però no les del 2007. Per sort, la meitat i segurament les més importants, les he anat pujant a Picassa, i això em serveix com còpia (amb la cosa que estan a més baixa resolució, però menos da una piedra).

De debò, quina ràbia. Ho he provat tot. Windows, Linux, molts programes de recuperació i si bé, trobo algo, després res no funciona, els fitxers estan fets mal bé a nivell d'estructura… Dedueixo que és un cilindre petat…

I si, hi han empreses que recuperen discs, però acostumen a valdre un ull a la cara i vaja, no crec que hi vagi. Això m'aprendrà a tenir més cura i anar desant les coses de tant en tant.

Ja és ben cert que només aprenem a òsties…

[@more@]



1 comentari

Nus…

Anava jo caminant fa unes nits per Bucarest, quan de sobte vaig aixecar la vista al creuar un pas de vianants i vaig veure això:

De seguida em va venir al cap, que era una gran metàfora del país on visc actualment.

Un gran i rústic embolic però que al capdavall, funciona.

Vaig continuar caminant pensant que havia trobat una bona comparació…[@more@]



2s comentaris

Pixada reivindicativa…

Un cop més, aquests romanesos em sorprenen. Bonica tradició que vaig veure en un bar ara fa uns dies. Aquí teniu la foto.

 

 

En efecte, és el lavabo d'homes i podeu veure que en el pixador hi han dibuixos. Vaja son caricatures de polítics. Nomes vaig reconèixer en Bacescu (primer ministre) i en Gigi Becali (president del Steaua, president d'un partit polític que fa por i mafiós, en el temps lliure). N'hi havien d'altres.

Per tant, tu vas a pixar i literalment et pixes en els polítics !!! Què gran !!!

Us imagineu el mateix aquí ? A qui posaríeu ?

Com sempre, els romanesos innovant, aquest cop en el terreny de la reivindicació.

[@more@]

2s comentaris

Per tant, memòria…

Fa uns dies, parlant de les meves visites al camp, la dona que ens va acollir ens va parlar de l'època de Ceaucescu. Del que havien viscut durant tots aquells anys de penúries.

No és un tema que es parli cada dia. Penseu que va ser jutjat/assassinat (no entraré en això) l'any 89, per tant, és un fet relativament recent. En canvi, si que hi han molts monuments als herois de la revolta del 89, que va iniciar la caiguda del Tirà. De l'altre costat, queden projectes faraònics com el Palau del Parlament o la Transfagaras, que recorden el caràcter megalòman del Dictador.

El primer que ens va dir l'Etelka que havia viscut tota la vida a Purcareni, i em va sobtar per la sinceritat, va ser: Kim, passàvem gana, molta gana. Ens va explicar que no tenien de res, ni llenya per escalfar-se i que el menjar estava tot racionat, i que era molt difícil arribar a final de mes, amb aquella quantitat tan minsa de menjar. 1 quilo de farina al mes o mig litre d'oli per una família. Feu números. Ah, i de carn no n'hi havia.

Després ens va explicar com la regió va anar canviant a causa dels grans moviments de persones que provocaven els projectes faraònics del Dictador. Si s'havia de construir quelcom, es desplaçava el poble sencer, per portar els braços necessaris a la construcció, impossibilitant cap intent d'estabilitat. I com sempre, no podies dir res.

També ens va explicar com havien anat marxat els saxons de Transilvània. Desde feia molts segles, Transilvània tenia una gran colònia de Saxons. Encara ara nota en la riquesa de la zona, tan cultural, arquitectònica, com social. Però veient com anaven les coses durant aquells anys, molts van decidir marxar. I no podien marxar quan volien. Ceaucescu obligava el pagament d'uns diners per deixar el país. I molts van pagar. Després Ceaucescu va aprofitar per omplir aquest buit amb gitanos. I sense entrar en valoracions, la diferencia encara es veu ara quan et passeges per segons quins pobles. Veus que abans devien haver esta macos i ara estan en un pèssim estat de conservació i degradació.

I per acabar, l'Etelka ens va explicar un problema que ve de molt més enrerra. Tot i haver nascut a Purcareni (Romania) sempre ens va dir que era hongaresa. Ein ? Però si has nascut aquí. No KiM, després de la primera guerra mundial, ens va robar. La veritat, primer no vaig entendre res.

Després llegint, Hongria (o l'imperi Austro-hungarès) va ser dividit i repartit (determinat pel tractat del Trianon). Bona part del que ara és Transilvània, abans era Hongria. I es brutal, el sentiment nacionalista que encara existeix. Molts lletreros continuen alternant els dos idiomes. Perquè explico això ? Doncs perquè Ceaucescu, encara va ser més dur amb aquestes minories. Segons ens va explicar, ella va sentir-se sempre dir que no eren romanesos autèntics, que eren de "mala raça".

Jo no he viscut mai una època així, però escoltant i llegint tots aquests testimonis, te'n adones que no devia ser gens fàcil (excepte pels qui eren del seu bando…).

Per tant, memòria.

[@more@]

2s comentaris

Le vent l’emportera…

L'altre dia, 15 d'octubre, va sortir de la presó Bertand Cantat, lider de Noir Desir, potser el grup de rock més popular a França els darrers temps. Bertand ha complert la meitat de la condemna (4 anys) que li va imposar un tribunal de Lituània, per la mort de la seva companya, la Marie Trintignant. S'ha beneficiat d'una reducció de pena per ser el seu primer i únic delicte.

Aquest és un cas molt espinós a França. Molt. Totes les vegades que he abordat aquest tema amb amics i coneguts, he tingut opinions diverses, i a vegades, força xocants.

Primer que els dos protagonistes son personatges públics. Un cantant i una actriu. Per tant, el cas ha tingut sempre molt ressò mediatic (a més, a l'època dels fets, Marie Trintignant era la portaveu dels Intermitants de l'Espectacle, la plataforma d'artistes que protestava per la reforma de seu estatut de treballadors).

Simplificant molt, enmig d'una relació molt tormentosa, amb molts episodis de baralles publiques, drogues i mals rotllos diversos, en Bertrand va a veure la Marie en un rodatge a Lituània, discuteixen i la cosa acaba malament.

I aquí, és on tothom hi diu la seva. Gent que el defensa com que el mortifica.

En Bertrand, per la seva posició, té molta gent que l'admira i el justifica. La primera vegada que en vaig parlar, vaig assistir al discurs d'una noia que el defensava, donant com atenuant les drogues i l'alcohol d'aquella nit i els antecedents d'anteriors trifulques. No m'esperava pas aquesta reacció, sobretot d'una noia, tenint en compte tots els casos de violència domèstica que tant sentim a parlar darrerament…

De l'altre costat, la mare de la Marie ha lluitat sempre perquè en Bertrand complís tota la pena i sempre ha dit que 8 anys son molt pocs. Però és que es poden dir tantes coses… Es en Bertand un assassí ? Son prous quatre anys i un control policial posterior per un fet aïllat ? Vaja, molt molt complicat.

Jo no jutjaré, principalment perquè ni tinc els coneixements, ni disposo de tots els elements de l'historia, només escric aquestes ratlles per aquells que no sabeu qui és en Betrand ni perquè ha estat a la presó.

I per escriure aquestes ratlles, m'he posat el seu disc "En Public", un gran disc en directe amb una versió de Le vent l'emportera increïble (cançó del meu primer any a Grenoble…).
 
Aquí, la noticia a la Vanguardia (amb comentaris que et deixen de pedra…).

I de regal, el directe de la cançó…

 

 

[@more@]

2s comentaris

Monestirs Pintats…

Dintre de la ruta que vaig fer pel país fa un parell de setmanes vam pujar fins al nord de Romania, la regió que fa frontera amb Ucraïna. Ambdós països comparteixen una regió que porta per nom Bucovina.

Bucovina es una contrada preciosa. Muntanyes, boscos, poblets i un patrimoni cultural, enorme. Dintre d'aquest patrimoni, reconegut i protegit per l’UNESCO, tenim els Monestirs Pintats. D'entrada, he de dir que a mi tampoc em feia gràcia fer una ruta veient esglésies (vaig dir fins i tot, que era una ruta de iaios). Sort que vaig rectificar.

Hi han uns set o vuit monestirs protegits, i molts més que no entren en la llista. La idea és fer una ruta i anar passant pels poblets i parant en els monestirs que un creu que cal veure. Per tant, en un dia o dos fas una gran passejada, i la veritat, com que era temporada baixa i feia bon temps, és una visita que esdevé ràpidament agradable.

Per la nostra ruta, vam comprar una petita guia en castellà dels monestirs. Els vam fer quasi tots (menys el de més al nord) que queia lluny. Per destacar-ne alguns: Moldovita, Putna, Sucevita, o Voronet.

Es cert que els monestirs son semblants, i podríem dir que vist un, vistos tots, però les pintures, força ben conservades de cada un, justifiquen gairebé totes les parades. A més, això ja depèn de cada un, les monges o els capellans, si tenen temps i les ganes, et fan un tour pel monestir i t'expliquen curiositats (consell, no li digueu a una monja que aquí ens mengem gall d'indi per Nadal. No sabem perquè però s'ho va prendre molt malament…).

Per a mi el més maco és del Sucevita. Esta enmig d'uns boscos preciosos, el monestir està molt ben conservat, les monges estaven treballant i les pintures de l'exterior, molt maques. De debò.

I com sempre, algunes fotos perquè us feu una idea. 

  
 
 
 

 

[@more@]

2s comentaris

Memòria…

No entraré a discutir si hauria de ser delicte o no, cremar una foto del Rei. Ho deixo pels altres.

Només destaco aquesta foto (extreta de El Pais), feta en una de les manifestacions del 12 d’Octubre d’enguany…

 

Mireu de què és la samarreta de l’energumen del primer pla.

Lamentable. Com pot algú passejar-se amb una samarreta com aquesta ?

Desgraciadament, fets com els d’Oradour-sur-Glane, li deuen ser totalment desconeguts en aquest pobre noi.

El que dic, un pobre noi.[@more@]

Comentaris tancats a Memòria…

De llengües i viatges…

Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai
el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort.

Del discurs d'en Quim Monzó a Frankfurt…

 

Países? Todos tienen alguna preciosidad, algun secreto y mil misterios a descubrir.
Pero en cualquier parte del mundo los domingos huelen a pereza y los lunes a malhumor.

Llegit a Dejarlo Todo 

[@more@]

1 comentari

DS, DS…

Va, un post friki que fa molt de temps que no en faig cap.

Jo sempre he estat un tio " maquinetes ". Vaig ser dels primers a tenir una Gameboy i sempre he dit que si arribo als vuitanta i la vista m'ho permet, seguiré jugant a les maquinetes. La meva especialitat de la carrera a França va ser sobre això i el meu projecte de final de carrera va ser una part d'un simulador de cotxes. Es un oci com un altre, que en la seva justa mesura com qualsevol cosa, és perfecte. Busco entreteniment i el trobo.

Això ve a cuento perquè fa uns mesos que el meu pare em va regalar, a petició meva, una Nintendo DS (no ets prou grandet, em va dir). Doncs no. Seduït pel Brain Training, vaig caure. Una Lite blanca, molt maca. Feia temps que no tenia una consola portàtil. Dubtava entre la DS o la PSP, però al final, va pesar més l'innovació de la pantalla tàctil que el catàleg de jocs de la petita Sony. Fins aquí perfecte.

 

Nota: el llapis no s'aguanta sol, eh… 

 

Però la gracia de la DS arriba quan et compres l'Accessori. La targeta R4. Amb la targeta R4, la teva DS es transforma i pot veure vídeos, fer de reproductor MP3 o veure fotos, tot de manera totalment legal. Un sistema operatiu carregat a una tarja MiniSD, i funciona a la perfecció. Us dic que carregues una pelicula (cal encodar-la) i per l'avio, es ideal. D'això se'n diu, homebrew.

Però això no és tot. I aquí cal anar en compte, perquè entrem en un terreny menys legal. La R4 permet la càrrega de jocs. Es a dir, que permet jugar a jocs que es descarreguen d'Internet. Jo no ho faig, però diuen que és molt fàcil i es veu que hi han webs que et donen els jocs nous de manera gratuïta. Vaja, això ho sé d'oïdes perque m'ho ha dit un amic, que jo no ho faig, eh…

Nomes li trobo una pega. L'absència d'un navegador d'internet de sèrie, ja que el Wifi va de conya. Cal comprar-se un cartutxo d'extensió de memòria, i veient el que la faig servir, segurament que aquest Nadal en caurà un…

Links útils :

Pàgina oficial amb la R4 (amb les noves versions del SO)
Lloc on comprar la R4
Pàgina friki on t'explica com ho has de fer

[@more@]

2s comentaris