¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai,mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
L'emigrant de Jacint Verdaguer
Fa uns dies que en dos dels meus blogs de capçalera, el del Capità i en el Dr. J, reflexionem tots sobre el mite de l'Emigrant. Li hem donat moltes voltes i s'ha generat un bon debat entre tots el que diàriament ens trobem per allà.
Motius, experiències, vivències o tòpics han passat pels comentaris, arribant a la conclusió que no s'ha de generalitzar i que cadascú faci el que vulgui. El fet de marxar no és millor ni pitjor que quedar-se, és senzillament, un camí diferent.
Arran de tot això, m'he posat a pensar perquè vaig marxar. Sense dubte, a casa mai m'han retingut. Al contrari, l'exemple de ma mare i sobretot, ma germana que de seguida va marxar per aquests mons de Deu, m'ha donat empenta per marxar jo també.
Dit i fet. Primer, el motiu va ser anar acabar la carrera i fer una doble titulació a Grenoble. Experiència que si bé va ser difícil al principi, m'ha reportat moltissimes coses. Experiència acadèmica (un títol més, i la veritat, que ven molt), la necessitat d'espavilar-me jo sol o un munt d'amics escampats arreu, son només exemple del que he anat assimilant al costat dels Alps.
Després, vaig decidir quedar-me a França per treballar. Per la qualitat de la feina, pels diners, no ens enganyem, i per la possibilitat de viure a Paris, ciutat de la que en guardo un gran record. Em poc temps me la vaig fer meva i m'hi vaig sentir de conya. Mentiria si digués que no l'enyoro.
I finalment, em va sortir l'oportunitat de venir aquí a Romania. País desconegut, amb bones condicions de feina, una feina a priori molt interessant, va fer que em decidís a fer un cop més les maletes per instal•lar-me als Càrpats. Romania és l'exemple de país, que només coneixes si hi vius un temps. Perds tots els prejudicis que et podies haver fet.
No em penedeixo de res. Durant aquests més de quatre anys, he vist coses diferents, conegut gent d'altres contrades o après altres maneres de treballar. En definitiva, he guanyat en mirada critica. Me'n he adonat les coses bones del meu país i de les no tan bones. Que res és millor que una altre cosa, sinó que és diferent, i que en funció de molts paràmetres, quelcom serà més adient en aquell moment.
Algú em va dir que jo fugia. Em va quedar marcat. Em va fer pensar molt. No crec que fugi, sinó que tinc ganes de conèixer mon. Crec que ja tindré temps per parar-me i instal.lar-me finalment a casa. Perquè si una cosa tinc clara, és que Barcelona és casa meva i tard o d'hora, tornaré amb els meus bartols, per dir, ja soc aquí.
Ps: La meva professora de català (té collons, ara no recordo com es deia la dona) estaria orgullosa veient que poso un poema de Verdaguer per obrir el post…
Ps2: El títol està agafat del nom del blog de la Bea…
[@more@]
